“Darrere del mirall no sempre hi ha la nostra cara. No sempre hi ha les nostres velles fotografies darrere les velles cortines del menjador de casa. I no sempre trobarem els nostres somnis futurs a les pissarres d’escoles ja tancades. Però sempre hi ha una veu, moles veus desconegudes darrere les reixes de les presons, no són veus estranyes. No són veus llunyanes. (…) Si l’escoltaves potser l’entendries. Potser les entendries”.
El passat cap de setmana es va presentar a la Sala Municipal d’Arenys de Munt, l’espectacle de Jordi Bilbeny Dones sense veu: una veu darrere dels miralls. Com si de la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya es tractés i sota la direcció de Antoni Cantallops, quatre dones d’edats diferents eren les encarregades de donar veu al col·lectiu femení empresonat. Les protagonistes, una d’elles molt reconeguda al maresme, Maria Comalat cantant del grup de música Galetes Franklin, expressaven amb monòlegs personals els seus sentiments, les seves sensacions, els seus somnis… Donaven les gràcies per haver conegut companyes com les que tenien, donaves les gràcies per tenir a qui estimar i amb qui somiar quan sortissin fora de les reixes.
Tot i que el diàleg fou fluix, des del meu criteri per manca d’acció i en alguns casos d’emoció, la sala es va omplir els dos dies que es va presentar l’obra. L’escenografia era senzilla i diferent a les que podem estar acostumats els consumidors de poble, tot una medalla per Cantallops que mai s’havia dedicat al teatre i que ha trobat en aquesta art escènica una nova forma de comunicar-se i evadir-se.
Això si, ara falta que l’Ajuntament destini més recursos a represenacions de caràcter amater proposades pel poble, ja que l’èxit n’està garantit.
El passat cap de setmana es va presentar a la Sala Municipal d’Arenys de Munt, l’espectacle de Jordi Bilbeny Dones sense veu: una veu darrere dels miralls. Com si de la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya es tractés i sota la direcció de Antoni Cantallops, quatre dones d’edats diferents eren les encarregades de donar veu al col·lectiu femení empresonat. Les protagonistes, una d’elles molt reconeguda al maresme, Maria Comalat cantant del grup de música Galetes Franklin, expressaven amb monòlegs personals els seus sentiments, les seves sensacions, els seus somnis… Donaven les gràcies per haver conegut companyes com les que tenien, donaves les gràcies per tenir a qui estimar i amb qui somiar quan sortissin fora de les reixes.
Tot i que el diàleg fou fluix, des del meu criteri per manca d’acció i en alguns casos d’emoció, la sala es va omplir els dos dies que es va presentar l’obra. L’escenografia era senzilla i diferent a les que podem estar acostumats els consumidors de poble, tot una medalla per Cantallops que mai s’havia dedicat al teatre i que ha trobat en aquesta art escènica una nova forma de comunicar-se i evadir-se.
Això si, ara falta que l’Ajuntament destini més recursos a represenacions de caràcter amater proposades pel poble, ja que l’èxit n’està garantit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario