jueves, 22 de mayo de 2008

Avançar cap a la concòrdia

Posicionar-se idològicament en una Espanya tant crispada a nivell polític com en la que ens trobem a dia d’avui, resulta senzill sempre i quan ens ananem a un dels dos extrems nacionalistes. Aquests són precisament els punts en el quals Enric Juliana amb La España de los pingüinos no ha volgut arribar. D’origen català però amb residència a Madrid, el periodista i subdirector del rotatiu La Vanguardia, presenta un recull d’articles d’opinió orientats cap a la concòrdia nacional que van des de la bona situació econòmica per la qual passa Madrid, al que anomena “privilegi basc” i “cas català”; tot contextualitzat en l’estancament de l’unificació Europea.

Si hi ha quelcom destacable en la redacció de Juliana és aquesta caligrafia pròpia basada en la simplicitat i la ironia. El sarcasme és el seu principa aliat l. Es tracta d’un sarcasme contextualitzat i justificat pels fets històrics i polítics que s’han anat succeïnt des de la transició fins a dia d’avui, empenyent al lector a reflexionar i a llegir amb profunditat cada una de les línies que conformen el recull. Això si, com en tota obra d’aquestes característiques l’autor pretén aconseguir un objectiu propi: convèncer al lector sobre els avantatges del que ell anomena ser “pingüí”. Però, què és realment ser pingüí i d’on prové aquesta caracterització? Juliana en el seu pròleg explica que els pingüins són aquell 10% de ciutadans, que un cop finalitzada la guerra dels Balcans van decidir adoptar una nacionalitat Ioguslava en els seus documents d’identitat. Burlant-se de la famosa frase de José Maria Aznar i Acebes, sobre la balcanització de l’estat espanyol, com a conseqüència de la reiterada idea de “ se rompe España”, Juliana intenta explicar de forma desafortunada el perquè no es pot igualar un país amb l’altre. Diem desafortunada perquè l’autor considera pingüins a tots aquells que com ell, creuen que són simplement ciutadans capaços de compatibilitzar la identitat espanyola amb el sentiment de pertinença a qualsevol altre comunuitat dins del territori espanyol, ja sigui la gallega, la basca o la catalana. Fracàs que es posa de manifest en repetides ocacions pel volteig a dues idees concretes: la primera és que el mateix autor assegura que la concòrdia és possible, però que sentir-se arrelat en diferents regions és quelcom que “costa d’entendre des de Madrid”. La segona idea és que l’autor posa de manifest continues referències i anècdotes que per a persones que viuen a la perifèria del centre compliquen un posicionament neutre. Juliana garanteix que sé “pingüí” no és fàcil, ni tan sols per ell mateix, ja que amb valor posa damunt la taula tot un conjunt de dades que sovint el despisten sobre el seu posicionament inicial.
Marcat per dues nacionalitats diferents i resident a l’epicentre del poder, Juliana entrellaça els antecedents de les discrepàncies actuals iniciant-se en el café para todos i assenyalant com a crisi principal el pacte per la solidaritat que es va repartir en la mateixa època. Indirectament el lector pot evidenciar una posició de l’autor basada en l’economia. I és que Juliana posa de manifest el repartiment del pastís europeu que tant a beneficiat el país en les últimes dècades i en com l’ampliació de la Comunitat Europea el perjudica ocacionant, entre una massa dirigida pels líders dels diferents partits polítics, el resurgiment dels diferents sentiments de nacionalitat i adversaritat.
Les anàlogies, acompanyades d’una redacció clara i comprensiva, són un altre dels ingredients que utilitza el subdirector de La Vanguardia per acabar de traçar amb color neutre, un tant agosarat, en les 219 pàgines que conformen La España de los pingüinos. I és que Juliana no tem a les comparacions, així ho demostra amb l’aproximació de presidents, que han succeït al poder executiu amb una diferència de 30 anys i per tant amb una contextualització social completament diferent.

Es tracta doncs d’un llibre força complert on el lector no només podrà fer-se una idea general del tren de la democràcia sinó també conèixer una mica més a fons quina ha estat la història d’Espanya dels últims 30 anys des d’una perspectiva diferent. Una història que Juliana ha intentat explicar en el seu recull d’articles d’opinió el qual s’allunya de la pluralitat de les obres nacionalistes i amb posicions contràries a la concòrdia, que tant han envaït les llibreries en els darrers cinc anys.

martes, 20 de mayo de 2008

Explicar una realitat amb passos

Riure, saltar, plorar, sentir ballar, cantar, reaccionar.No tothom reacciona de la mateixa manera davant d’un fet o esdeveniment i aquesta és la proposta del coreògraf Miquel García en la presentació del seu espectacle: Reaccions.

En un escenari buit i de decoració simple 2 ballarins i el mateix creador pintaven la foscor d’emocions contraposades amb traçades de colors dolços i alegres però també melancoliosos. Aquest jove coreògraf nascut a Arenys de Mar amb una trajectòria envejable que passa per l’Institut del Teatre i segueix a la prestigiosa acadèmia Belga Maurice Bejart va aconseguir emocionar un públic poc acostumat a les peces no convencionals. Acompanyat de dues ballarines de la mateixa procedència i una d’elles companya del Conservatori Superior de Dansa català, va presentar el seu primer espectacle mestis de la puresa instintiva més terrenal, el somni i l’expectació.
Partint d’un esdeveniment desconegut pel públic fins al final de la representació, el jove ballarí va tenyir de tècnica contemporània amb tocs clàssics un espectacle que prenia la seva riquesa amb la incorporació de la dramatúrgia i el suport audiovisual. Les notes d’un violí i d’un piano foren les que s’encarregren finalment de donar aquest toc lagrimogen al pati de butaques.

Es tracta d’una peça que no només no deixa indiferent a ningú sinó que també invita a la reflexió i fins i tot a l’identificació i coneixement d’un mateix. Una obra especialment recomenada a tots aquells que esperen de la dansa un canvi cap a la innovació i proximitat, quelcom no convencional.

miércoles, 14 de mayo de 2008

DELIRI AMB DUES ACOMPANYANTS DE VIATGE



L’escriptor Marc Twain, en una de les seves il·lustres frases, va dir que la raça humana tenia una arma vertaderament eficaç: la rialla. Ingredient que dispara el Grup de Teatre del Centre a un públic disposat a combatre amb el somriure. Sota el títol Taxi: dues millor que una, els de la faràndula Amateur d’Arenys de Munt, adapten l’obra del dramaturg britànic Ray Cooney Run for your wife presentant una peça divertida i entretinguda.

El protagonista John Smith, de professió taxista, porta una vida ordenada, simple i carregada de bones obres però amb una peculiaritat: practica la bigàmia, de forma encoberta. Un dia, però, intentant salvar una senyora de la 3a edat d’uns malfactors, rep un cop de la mateixa i ha de ser ingressat a l’hospital. Tot s’embolica quan els metges li donen l’alta i aquest inconscient i desconeixent l’horari apareix a la casa de la dona que no li pertoca. És en aquest moment quan tot es comença a embolicar. El desenvolupament de l’obra comença amb una mentida absurda, que en porta cap una altre de pitjor, fins arribar a una situació delirant entre tots els personatges que hi intervenen. Entre estrès i riallades els actors es veuen obligats a seguir un ritme d’enèsimes milles per hora, amb la finalitat que la batalla no decaigui en l’avorriment de l’absurd.

En un escenari, dividit en dues cases clarament diferenciades i vuit personatges clarament caracteritzats, es va donant color a una comèdia intel·ligent que a dia d’avui l’han gaudit més de 30 milions d’espectadors arreu del món. Com quan enriqueixes una pizza al teu gust, l’obra combina ingredients tant dispersos com l’enginy o l’empanament mental en personatges, clars, curiosos i graciosos molt ben interpretats per aquests actors Amateurs, per cert invitats el mes de juliol al Teatre Principal d’Arenys de Mar (només per a professionals).
Seguint les característiques de l’humor anglès el misteri estava garantit en tot moment. Els actors entraven pel pati de butaques, de manera que el públic sabia perfectament qui entraria en escena, fet que en comptes d’enderrocar la trama l’enrajolava encara més buscant l’imaginació de l’espectador perspicaç. Què passaria a continuació? Amb quina mentida arreglarien l’anterior?
Una obra carregada de sorpreses i sobretot de qualitat teatral que aconsegueix encisar al consumidor més novell i consolidar al més experimentat. Una obra on l’arma de guerra, és la pròpia de cadascú de nosaltres, la rialla.

Barcelona avança de nou


Sembla a ser que la indústria cultural barcelonesa ha crescut substancialment respecte a la de la resta de l’estat espanyol. Una Barcelona que quedava enrera davant la megalòpolis econòmica de Madrid, amb l’expoli de la Gaudi, la problemàtica arribada de l’AVE i el cost dels peatges, entre d’altres fets, tal com anuncia el periodista Enric Juliana ha donat un pas endavant tant a nivell econòmic com a nivell cultural.

A dia d’avui el 50% de lectors de l’Estat Espanyol es troben a la multicultural Barcelona. Els nous grups editorials i les empreses literàries de la ciutat comptal celebren aquest creixement econòmic i d’interès per la lectura que s’ha produït a la ciutat. Però no tots són flors i violes diu l’escriptor Enrique Murillo: “ Tothom llegeix el mateix, a més Espanya és un país allunyat dels grans debats del món”. I és que el gran fenomen de masses també afecta a la lectura, llibres com el Codi Da Vinci, L’església del Mar o Els pilars de la Terra han estat novel•les que han batut record de ventes i s’han emportat la medalla d’or en el recompte de facturació de Sant Jordi. Novel•les que mesclen la ficció amb història i que busquen escenaris propers són els ingredients que encisen a la població Barcelonina.

Com en la resta de sectors la massa porta a la desigualtat. La massificació de la lectura, tal com diu Glòria Gutiérrez, directora de l’empresa literària Carme Balcells, és “negativa” ja que tothom consumeix el mateix deixant de banda un gran nombre de produccions que són igual o més interessants dels que es promocionen i vénen, de manera que es produeix una desigualtat de econòmica dins del mateix sector i cultural entre la població. Gutiérrez assegura que cal canviar aquest tarannà, però que per fer-ho primer caldrà estimular als escriptors perquè busquessin la varietat i després apostar per ells.

lunes, 28 de abril de 2008

LA CULTURA NIPONA A L’OCCIDENTALITAT CONTEMPORÀNIA

Des de les profunditats de l’ànima japonesa arriba a Mataró, coincidint amb la celebració del dia Internacional de la Dansa, la nova aposta de Ramón Oller amb la seva companyia Metros. Madamma Butterfly s’ha convertit en la peça més estètica que ha presentat el coreògraf fins a dia d’avui. Són llums, colors, estampats orientals i moviments molt caracteritzats, que representats en una escenografia nipona i amb notes a mig camí de l’opera i la tradició oriental, marquen la trajectòria d’uns personatges que aconsegueixen envoltar al púbic d’una boira expectant, d’unes sensacions emotives.
Recordant el tant conegut Golum del Senyor dels Anells, i com si de les entranyes més vicerals de la terra neixés, la narradora, amb moviments profunds i flexionats és l’encarregada de presentar els tres actes de la història, aportant una vessant còmica al drama amorós del francès Pierre Loti. I és que el somni americà de Pinkerton traspassa fronteres i oceans fins a trobar-se a Nagsaki, on per fer honor al seu poder i als seus baixos instints, compra una casa i pren com a esposa una Gueixa de només 15 anys, Cio-Cio-San. Felicitat i amor representada en un escenari Nipó amb detalls americans, com una foto de Marilyn Monroe, aporten l’ambient a una dansa de contacte, de sals, de cames i de puntes. Una escena espectacular que desapareix en la foscor i soletat més profunda d’una enamorada. I és que ell l’estima tant, que després de fer-la seva, marxa als Estats Units d’on no tornarà fins al cap de tres anys casat i amb la intenció d’emportar-se el fruit del seu amor. Ella, desolada i emboirada per la crueltat que la narradora transmet a la seva desgraciada consiència, decideix que li entreguin; després es treu la vida amb el mateix ganivet amb que ho va fer els seu pare, arruinat. Un argument línial en el que cada personatge troba el seu espai a partir de la caracterització que li correspon.
Els Americans, són rectes i estirats de manera que posen en relleu els seus personatges a partir de moviments secs i llargs, motiu amb el que Oller, aprofita per parodiar la cultura militar nord americana. Per donar el contra peu, les Gueixes són personatges més armònics i més terrenals. Els seus moviments són suaus, dolços i molt expressius, treballen a un nivell més baix, sinó fos per la diferència de personalitats ens recordarien al tant conegut Pantalone i fins i tot a la bruixa de Comedia dell Arte.
Una obra envoltada de passió, sentiment i recomenada tant per a tots aquells disposats a gaudir d’una peça coneguda, basada en la dansa neoclàssica i contemporània de la companyia Metros. Una obra que realment, no deixa indiferent a ningú per la seva qualitat i la seva posada en escena.



martes, 22 de abril de 2008

Dones sense veu





“Darrere del mirall no sempre hi ha la nostra cara. No sempre hi ha les nostres velles fotografies darrere les velles cortines del menjador de casa. I no sempre trobarem els nostres somnis futurs a les pissarres d’escoles ja tancades. Però sempre hi ha una veu, moles veus desconegudes darrere les reixes de les presons, no són veus estranyes. No són veus llunyanes. (…) Si l’escoltaves potser l’entendries. Potser les entendries”.

El passat cap de setmana es va presentar a la Sala Municipal d’Arenys de Munt, l’espectacle de Jordi Bilbeny Dones sense veu: una veu darrere dels miralls. Com si de la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya es tractés i sota la direcció de Antoni Cantallops, quatre dones d’edats diferents eren les encarregades de donar veu al col·lectiu femení empresonat. Les protagonistes, una d’elles molt reconeguda al maresme, Maria Comalat cantant del grup de música Galetes Franklin, expressaven amb monòlegs personals els seus sentiments, les seves sensacions, els seus somnis… Donaven les gràcies per haver conegut companyes com les que tenien, donaves les gràcies per tenir a qui estimar i amb qui somiar quan sortissin fora de les reixes.
Tot i que el diàleg fou fluix, des del meu criteri per manca d’acció i en alguns casos d’emoció, la sala es va omplir els dos dies que es va presentar l’obra. L’escenografia era senzilla i diferent a les que podem estar acostumats els consumidors de poble, tot una medalla per Cantallops que mai s’havia dedicat al teatre i que ha trobat en aquesta art escènica una nova forma de comunicar-se i evadir-se.
Això si, ara falta que l’Ajuntament destini més recursos a represenacions de caràcter amater proposades pel poble, ja que l’èxit n’està garantit.

Blogs recomenats

Blogs recomenats

M'agraderia recomenar el blog de la Paula perquè les seves dues últimes entrades parla de pel·lícules força interessants i pel que als meus gustos respecta, alternatives. M'agrada molt com redacta i també la incorporació de fragments que inclou entre els seus textos.

Recomano el blog de la Yolanda perquè proposa un tema i el debat i reflexiona a tota regla. Li encanta escriure i així ho demostra en la publicació de les seves entrades. També vull destacar que pel seu blog es nota que li agrada la cultura en general i que no es tanca en un sector o en un altre, sinó que parla de tot tipus de temes.

Recomano també el blog de la Maria per la seva capacitat a l'hora de assenyalar temes de gust personal. El fet que li agradi tant la música ajuda a conèixer nous grups i cantants que poden ser interessants per a cadascú de nosaltres. A més a més, planteja un tipus de redacció amè i agradable, de manera que llegir les seves entrades no suposen un esforç sobrenatural per a ningú. Vull destacar-ne també el disseny seleccionat, tant els colors com la composició em evoquen molta tranquilitat.

Per a tots aquells aficionats al teatre m'agarderia recomenar el blog d'en Rubén. Es tracta d'un espai en el qual podem trobar tota la informació necessària sobre les principals obres de teatre que estan actualment en escena a la ciutat de Barcelona. L'autor, que té la sort de poder-hi anar molt sovint, presenta el teatre com a una activitat d'oci divertida, així que si a dia d'avui algú encara no s'ha aficionat a aquest tipus d'art escènica, aquest blog l'animarà a passar-se per algunes de les sales de la ciutat comptal.

Finalment recomano aquest blog per a tots aquells que esitguin cansats de sentir sempre la mateixa música. L'Oriol, presenta en les seves entrades reflexions sobre grups no tant comercials i probablement no tant coneguts entre la massa.