Avançar cap a la concòrdia

Posicionar-se idològicament en una Espanya tant crispada a nivell polític com en la que ens trobem a dia d’avui, resulta senzill sempre i quan ens ananem a un dels dos extrems nacionalistes. Aquests són precisament els punts en el quals Enric Juliana amb La España de los pingüinos no ha volgut arribar. D’origen català però amb residència a Madrid, el periodista i subdirector del rotatiu La Vanguardia, presenta un recull d’articles d’opinió orientats cap a la concòrdia nacional que van des de la bona situació econòmica per la qual passa Madrid, al que anomena “privilegi basc” i “cas català”; tot contextualitzat en l’estancament de l’unificació Europea.

Si hi ha quelcom destacable en la redacció de Juliana és aquesta caligrafia pròpia basada en la simplicitat i la ironia. El sarcasme és el seu principa aliat l. Es tracta d’un sarcasme contextualitzat i justificat pels fets històrics i polítics que s’han anat succeïnt des de la transició fins a dia d’avui, empenyent al lector a reflexionar i a llegir amb profunditat cada una de les línies que conformen el recull. Això si, com en tota obra d’aquestes característiques l’autor pretén aconseguir un objectiu propi: convèncer al lector sobre els avantatges del que ell anomena ser “pingüí”. Però, què és realment ser pingüí i d’on prové aquesta caracterització? Juliana en el seu pròleg explica que els pingüins són aquell 10% de ciutadans, que un cop finalitzada la guerra dels Balcans van decidir adoptar una nacionalitat Ioguslava en els seus documents d’identitat. Burlant-se de la famosa frase de José Maria Aznar i Acebes, sobre la balcanització de l’estat espanyol, com a conseqüència de la reiterada idea de “ se rompe España”, Juliana intenta explicar de forma desafortunada el perquè no es pot igualar un país amb l’altre. Diem desafortunada perquè l’autor considera pingüins a tots aquells que com ell, creuen que són simplement ciutadans capaços de compatibilitzar la identitat espanyola amb el sentiment de pertinença a qualsevol altre comunuitat dins del territori espanyol, ja sigui la gallega, la basca o la catalana. Fracàs que es posa de manifest en repetides ocacions pel volteig a dues idees concretes: la primera és que el mateix autor assegura que la concòrdia és possible, però que sentir-se arrelat en diferents regions és quelcom que “costa d’entendre des de Madrid”. La segona idea és que l’autor posa de manifest continues referències i anècdotes que per a persones que viuen a la perifèria del centre compliquen un posicionament neutre. Juliana garanteix que sé “pingüí” no és fàcil, ni tan sols per ell mateix, ja que amb valor posa damunt la taula tot un conjunt de dades que sovint el despisten sobre el seu posicionament inicial.
Marcat per dues nacionalitats diferents i resident a l’epicentre del poder, Juliana entrellaça els antecedents de les discrepàncies actuals iniciant-se en el café para todos i assenyalant com a crisi principal el pacte per la solidaritat que es va repartir en la mateixa època. Indirectament el lector pot evidenciar una posició de l’autor basada en l’economia. I és que Juliana posa de manifest el repartiment del pastís europeu que tant a beneficiat el país en les últimes dècades i en com l’ampliació de la Comunitat Europea el perjudica ocacionant, entre una massa dirigida pels líders dels diferents partits polítics, el resurgiment dels diferents sentiments de nacionalitat i adversaritat.
Les anàlogies, acompanyades d’una redacció clara i comprensiva, són un altre dels ingredients que utilitza el subdirector de La Vanguardia per acabar de traçar amb color neutre, un tant agosarat, en les 219 pàgines que conformen La España de los pingüinos. I és que Juliana no tem a les comparacions, així ho demostra amb l’aproximació de presidents, que han succeït al poder executiu amb una diferència de 30 anys i per tant amb una contextualització social completament diferent.

Es tracta doncs d’un llibre força complert on el lector no només podrà fer-se una idea general del tren de la democràcia sinó també conèixer una mica més a fons quina ha estat la història d’Espanya dels últims 30 anys des d’una perspectiva diferent. Una història que Juliana ha intentat explicar en el seu recull d’articles d’opinió el qual s’allunya de la pluralitat de les obres nacionalistes i amb posicions contràries a la concòrdia, que tant han envaït les llibreries en els darrers cinc anys.

Explicar una realitat amb passos

Riure, saltar, plorar, sentir ballar, cantar, reaccionar.No tothom reacciona de la mateixa manera davant d’un fet o esdeveniment i aquesta és la proposta del coreògraf Miquel García en la presentació del seu espectacle: Reaccions.

En un escenari buit i de decoració simple 2 ballarins i el mateix creador pintaven la foscor d’emocions contraposades amb traçades de colors dolços i alegres però també melancoliosos. Aquest jove coreògraf nascut a Arenys de Mar amb una trajectòria envejable que passa per l’Institut del Teatre i segueix a la prestigiosa acadèmia Belga Maurice Bejart va aconseguir emocionar un públic poc acostumat a les peces no convencionals. Acompanyat de dues ballarines de la mateixa procedència i una d’elles companya del Conservatori Superior de Dansa català, va presentar el seu primer espectacle mestis de la puresa instintiva més terrenal, el somni i l’expectació.
Partint d’un esdeveniment desconegut pel públic fins al final de la representació, el jove ballarí va tenyir de tècnica contemporània amb tocs clàssics un espectacle que prenia la seva riquesa amb la incorporació de la dramatúrgia i el suport audiovisual. Les notes d’un violí i d’un piano foren les que s’encarregren finalment de donar aquest toc lagrimogen al pati de butaques.

Es tracta d’una peça que no només no deixa indiferent a ningú sinó que també invita a la reflexió i fins i tot a l’identificació i coneixement d’un mateix. Una obra especialment recomenada a tots aquells que esperen de la dansa un canvi cap a la innovació i proximitat, quelcom no convencional.

DELIRI AMB DUES ACOMPANYANTS DE VIATGE

L’escriptor Marc Twain, en una de les seves il·lustres frases, va dir que la raça humana tenia una arma vertaderament eficaç: la rialla. Ingredient que dispara el Grup de Teatre del Centre a un públic disposat a combatre amb el somriure. Sota el títol Taxi: dues millor que una, els de la faràndula Amateur d’Arenys de Munt, adapten l’obra del dramaturg britànic Ray Cooney Run for your wife presentant una peça divertida i entretinguda.

El protagonista John Smith, de professió taxista, porta una vida ordenada, simple i carregada de bones obres però amb una peculiaritat: practica la bigàmia, de forma encoberta. Un dia, però, intentant salvar una senyora de la 3a edat d’uns malfactors, rep un cop de la mateixa i ha de ser ingressat a l’hospital. Tot s’embolica quan els metges li donen l’alta i aquest inconscient i desconeixent l’horari apareix a la casa de la dona que no li pertoca. És en aquest moment quan tot es comença a embolicar. El desenvolupament de l’obra comença amb una mentida absurda, que en porta cap una altre de pitjor, fins arribar a una situació delirant entre tots els personatges que hi intervenen. Entre estrès i riallades els actors es veuen obligats a seguir un ritme d’enèsimes milles per hora, amb la finalitat que la batalla no decaigui en l’avorriment de l’absurd.

En un escenari, dividit en dues cases clarament diferenciades i vuit personatges clarament caracteritzats, es va donant color a una comèdia intel·ligent que a dia d’avui l’han gaudit més de 30 milions d’espectadors arreu del món. Com quan enriqueixes una pizza al teu gust, l’obra combina ingredients tant dispersos com l’enginy o l’empanament mental en personatges, clars, curiosos i graciosos molt ben interpretats per aquests actors Amateurs, per cert invitats el mes de juliol al Teatre Principal d’Arenys de Mar (només per a professionals).

Seguint les característiques de l’humor anglès el misteri estava garantit en tot moment. Els actors entraven pel pati de butaques, de manera que el públic sabia perfectament qui entraria en escena, fet que en comptes d’enderrocar la trama l’enrajolava encara més buscant l’imaginació de l’espectador perspicaç. Què passaria a continuació? Amb quina mentida arreglarien l’anterior?

Una obra carregada de sorpreses i sobretot de qualitat teatral que aconsegueix encisar al consumidor més novell i consolidar al més experimentat. Una obra on l’arma de guerra, és la pròpia de cadascú de nosaltres, la rialla.

Barcelona avança de nou

Sembla a ser que la indústria cultural barcelonesa ha crescut substancialment respecte a la de la resta de l’estat espanyol. Una Barcelona que quedava enrera davant la megalòpolis econòmica de Madrid, amb l’expoli de la Gaudi, la problemàtica arribada de l’AVE i el cost dels peatges, entre d’altres fets, tal com anuncia el periodista Enric Juliana ha donat un pas endavant tant a nivell econòmic com a nivell cultural.

A dia d’avui el 50% de lectors de l’Estat Espanyol es troben a la multicultural Barcelona. Els nous grups editorials i les empreses literàries de la ciutat comptal celebren aquest creixement econòmic i d’interès per la lectura que s’ha produït a la ciutat. Però no tots són flors i violes diu l’escriptor Enrique Murillo: “ Tothom llegeix el mateix, a més Espanya és un país allunyat dels grans debats del món”. I és que el gran fenomen de masses també afecta a la lectura, llibres com el Codi Da Vinci, L’església del Mar o Els pilars de la Terra han estat novel•les que han batut record de ventes i s’han emportat la medalla d’or en el recompte de facturació de Sant Jordi. Novel•les que mesclen la ficció amb història i que busquen escenaris propers són els ingredients que encisen a la població Barcelonina.

Com en la resta de sectors la massa porta a la desigualtat. La massificació de la lectura, tal com diu Glòria Gutiérrez, directora de l’empresa literària Carme Balcells, és “negativa” ja que tothom consumeix el mateix deixant de banda un gran nombre de produccions que són igual o més interessants dels que es promocionen i vénen, de manera que es produeix una desigualtat de econòmica dins del mateix sector i cultural entre la població. Gutiérrez assegura que cal canviar aquest tarannà, però que per fer-ho primer caldrà estimular als escriptors perquè busquessin la varietat i després apostar per ells.

LA CULTURA NIPONA A L’OCCIDENTALITAT CONTEMPORÀNIA

Des de les profunditats de l’ànima japonesa arriba a Mataró, coincidint amb la celebració del dia Internacional de la Dansa, la nova aposta de Ramón Oller amb la seva companyia Metros. Madamma Butterfly s’ha convertit en la peça més estètica que ha presentat el coreògraf fins a dia d’avui. Són llums, colors, estampats orientals i moviments molt caracteritzats, que representats en una escenografia nipona i amb notes a mig camí de l’opera i la tradició oriental, marquen la trajectòria d’uns personatges que aconsegueixen envoltar al púbic d’una boira expectant, d’unes sensacions emotives.
Recordant el tant conegut Golum del Senyor dels Anells, i com si de les entranyes més vicerals de la terra neixés, la narradora, amb moviments profunds i flexionats és l’encarregada de presentar els tres actes de la història, aportant una vessant còmica al drama amorós del francès Pierre Loti. I és que el somni americà de Pinkerton traspassa fronteres i oceans fins a trobar-se a Nagsaki, on per fer honor al seu poder i als seus baixos instints, compra una casa i pren com a esposa una Gueixa de només 15 anys, Cio-Cio-San. Felicitat i amor representada en un escenari Nipó amb detalls americans, com una foto de Marilyn Monroe, aporten l’ambient a una dansa de contacte, de sals, de cames i de puntes. Una escena espectacular que desapareix en la foscor i soletat més profunda d’una enamorada. I és que ell l’estima tant, que després de fer-la seva, marxa als Estats Units d’on no tornarà fins al cap de tres anys casat i amb la intenció d’emportar-se el fruit del seu amor. Ella, desolada i emboirada per la crueltat que la narradora transmet a la seva desgraciada consiència, decideix que li entreguin; després es treu la vida amb el mateix ganivet amb que ho va fer els seu pare, arruinat. Un argument línial en el que cada personatge troba el seu espai a partir de la caracterització que li correspon.
Els Americans, són rectes i estirats de manera que posen en relleu els seus personatges a partir de moviments secs i llargs, motiu amb el que Oller, aprofita per parodiar la cultura militar nord americana. Per donar el contra peu, les Gueixes són personatges més armònics i més terrenals. Els seus moviments són suaus, dolços i molt expressius, treballen a un nivell més baix, sinó fos per la diferència de personalitats ens recordarien al tant conegut Pantalone i fins i tot a la bruixa de Comedia dell Arte.
Una obra envoltada de passió, sentiment i recomenada tant per a tots aquells disposats a gaudir d’una peça coneguda, basada en la dansa neoclàssica i contemporània de la companyia Metros. Una obra que realment, no deixa indiferent a ningú per la seva qualitat i la seva posada en escena.

Dones sense veu

“Darrere del mirall no sempre hi ha la nostra cara. No sempre hi ha les nostres velles fotografies darrere les velles cortines del menjador de casa. I no sempre trobarem els nostres somnis futurs a les pissarres d’escoles ja tancades. Però sempre hi ha una veu, moles veus desconegudes darrere les reixes de les presons, no són veus estranyes. No són veus llunyanes. (…) Si l’escoltaves potser l’entendries. Potser les entendries”.

El passat cap de setmana es va presentar a la Sala Municipal d’Arenys de Munt, l’espectacle de Jordi Bilbeny Dones sense veu: una veu darrere dels miralls. Com si de la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya es tractés i sota la direcció de Antoni Cantallops, quatre dones d’edats diferents eren les encarregades de donar veu al col·lectiu femení empresonat. Les protagonistes, una d’elles molt reconeguda al maresme, Maria Comalat cantant del grup de música Galetes Franklin, expressaven amb monòlegs personals els seus sentiments, les seves sensacions, els seus somnis… Donaven les gràcies per haver conegut companyes com les que tenien, donaves les gràcies per tenir a qui estimar i amb qui somiar quan sortissin fora de les reixes.
Tot i que el diàleg fou fluix, des del meu criteri per manca d’acció i en alguns casos d’emoció, la sala es va omplir els dos dies que es va presentar l’obra. L’escenografia era senzilla i diferent a les que podem estar acostumats els consumidors de poble, tot una medalla per Cantallops que mai s’havia dedicat al teatre i que ha trobat en aquesta art escènica una nova forma de comunicar-se i evadir-se.
Això si, ara falta que l’Ajuntament destini més recursos a represenacions de caràcter amater proposades pel poble, ja que l’èxit n’està garantit.

Blogs recomenats

Blogs recomenats

• www.puticienta.blogspot.com

M'agraderia recomenar el blog de la Paula perquè les seves dues últimes entrades parla de pel·lícules força interessants i pel que als meus gustos respecta, alternatives. M'agrada molt com redacta i també la incorporació de fragments que inclou entre els seus textos.

• http://nosoynadaindie.blogspot.com/

Recomano el blog de la Yolanda perquè proposa un tema i el debat i reflexiona a tota regla. Li encanta escriure i així ho demostra en la publicació de les seves entrades. També vull destacar que pel seu blog es nota que li agrada la cultura en general i que no es tanca en un sector o en un altre, sinó que parla de tot tipus de temes.

• http://kulturasescriuambk.blogspot.com/

Recomano també el blog de la Maria per la seva capacitat a l'hora de assenyalar temes de gust personal. El fet que li agradi tant la música ajuda a conèixer nous grups i cantants que poden ser interessants per a cadascú de nosaltres. A més a més, planteja un tipus de redacció amè i agradable, de manera que llegir les seves entrades no suposen un esforç sobrenatural per a ningú. Vull destacar-ne també el disseny seleccionat, tant els colors com la composició em evoquen molta tranquilitat.

• http://nexes08.blogspot.com/

Per a tots aquells aficionats al teatre m'agarderia recomenar el blog d'en Rubén. Es tracta d'un espai en el qual podem trobar tota la informació necessària sobre les principals obres de teatre que estan actualment en escena a la ciutat de Barcelona. L'autor, que té la sort de poder-hi anar molt sovint, presenta el teatre com a una activitat d'oci divertida, així que si a dia d'avui algú encara no s'ha aficionat a aquest tipus d'art escènica, aquest blog l'animarà a passar-se per algunes de les sales de la ciutat comptal.

• http://escalacapalcel.blogspot.com/

Finalment recomano aquest blog per a tots aquells que esitguin cansats de sentir sempre la mateixa música. L'Oriol, presenta en les seves entrades reflexions sobre grups no tant comercials i probablement no tant coneguts entre la massa.

La dansa sense limitacions

Mozart Nu torna després de 22 anys al Mercat de les flors de LLeida. Es tracta d'un espectacle de dansa transgressor, basat en l'explicació d'un clàssic amb una interpretació nua. El protagonista d'aquesta obra no són tant els ballarins sinó la bellesa del cos humà, el moviment i el sentiment en estat pur. Amb la idea d'explicar la Misa de la Cornonació de Wolfang Amadeus Mozart la representació es reparteix en dos escenaris diferents que presenten al mateix temps i el mateix espai la mateixa història però tenint present les vivències de les edats dels ballarins. Una de les parelle´s, la gran, està formada pels mateixos ballarins que ara fa 22 anys ben conservats, amb la mateixa elesticitat, més firmesa i sobretot també més maduresa. . i per altra banda trobem una parella jove.
Iago Pericot explica que volen expressar un concepte tant abstracte com es la confussió en què es troba el món actual. "Tan és així que passat i present es confronten i es complementen", afageix Pericot.


object width="425" height="355">



La podreu veure fins al 20 d'abril al mercat de LLeida.

Un apunt més

En primer lloc gràcies a palabras de gasolina per comentar, del seu text crec que se'n podem treure idees força interessants.
En segon lloc volia transcriure un fragment d'una entrevista al 20 minutos en que un cantant anomenat Leo, finalista de OT d'alguna edició i que ha participat a Supervivientes diu:

No has triunfado en la música y tampoco has ganado supervivientes...

Sacar un cd con Warner, hacer una gira de puta madre, tener unos músicos cojonudos, quedar segundo en un programa, ganar una pasta y sobretodo vivir muy bien de lo que me gusta no es fracasar.

En Leo ha tret un cd personal, però si el futur al qual aspiren és reversionar temes antics com ara la Soraya (anys 80) i la Lorena ( de pel·lícula) és triumfar... DONCS FELICITATS OT!!
Un gran programa

La pirateria

Fa escassos minuts he rebut aquest e-mail que parla sobre la música i de com les indústries culturals s'aprofiten d'això que anomenem cultura. El contingut és una mica dur, aviso abans que ho llegiu


Dada la mierda que nos escupe diariamente la tele, radio, prensa y demás medios de comunicación, un grupo de disidentes hemos elaborado este manifiesto a favor (sí, A FAVOR) de la piratería Si te mola, pásalo. Si prefieres creerte las mentiras de la industria, haz con él lo que te salga del arco del triunfo.

De: El currante medio, aplastado por la hipoteca, la precariedad laboral, los horarios DE MIERDA y otros abusos sociales, como la caña de cerveza a 2 putos Euros.

A: Ese músico mediático que se duele detrás de unas gafas de sol en la Moncloa, forrado de pasta hasta los pendientes. Tiene cojones ir de rebelde por la vida y terminar en las escaleras del centro del Estado (por si no captáis las sutilezas, el ejemplo se refiere a Alejandro Sanz, aunque es extensible a todos los membrillos / impresentables que le acompañaban).

Mira, chavalote, en la gira que te vas a marcar este verano vas a ganar más pasta -haciendo algo que te gusta y que en teoría te llena- de lo que ganaré yo en toda mi puta vida de currito, cargando, además, con una actividad que no me aporta nada personalmente y con la que, si no fuera por el sueldo adicional de mi pareja, ni siquiera me daría para pagar el piso donde vivo.
'La música está muy mal' -gimes. Tú, chavalote, no sabes lo que es estar mal. ¿Qué sabes tú de hipotecas, de rebotar de un contrato a otro, de currar a turnos o de 7 a 7? ¿Qué sabes tú de llegar a fin de mes, o de lo que me cuesta a mí plantearme tener hijos con lo que piden en una guardería?

Porque te recuerdo que aquí, en el mundo real, curramos dos para pagarnos 70 metros cuadrados.

'La gente que compra en el top manta no ama la música' -escupe otro. ¿Con qué validez moral exigís vosotros, que vivís a todo trapo de camino entre Madrid y Miami, sin saber ni el dinero que tenéis, al currante que os pague los vicios y haga multimillonaria a la multinacional de turno ¿Cómo se puede tener la cara de plantarse en plan víctima sobre una vida de lujo?

La industria ha abusado -y abusa con los precios y las calidades.

Sólo ahora que se ve con el rabo en el culo ofrece lo que no pueden dar los piratas: DVD's con vídeos, extras y demás. Todo, curiosamente, al mismo precio que antes. ¿No llorabais que no se podían bajar los precios? Cómo vale ahora un álbum que lleva 12 canciones en el CD y 16 en un DVD
(verídico) lo mismo que antes el mismo álbum con el CD a pelo? ¿Cómo puede valer un mismo álbum en España 18 euros y en Alemania 20
(contrastado) cuando los alemanes ganan más del doble que un español?

Ahora que las mafias e Internet os revientan, ahora, que ya no tenéis la sartén por el mango, pasáis de la posición dominante y abusiva a la apelación más rastrera de sentimientos. Pues yo, y muchos como yo
respondemos: AHORA, QUE OS DEN POR CULO.

NADIE puede pedirme que le pague la colección de coches de lujo, el yate y las cuatro casonas en Miami, la Sierra o Marbella.

NADIE puede pedir moral desde la inmoralidad.

Ejemplo: Bustamante se acaba de comprar una casa de 500 kilos de las antiguas pesetas en solo CUATRO AÑOS DE CARRERA MUSICAL, claro ejemplo de lo mal que está el panorama musical.

Firma: Cualquier anónimo hasta los güevos de sandeces.

Pink Martini

Pink Martini el vaig conèixer un divendres per la tarda després de fer un cafè amb una companya de dansa. Entre badalls i confidències vam anar a contemporani. Amb les malles, el mallot i descalces la professora va proposar un exercici sota el so de sympathique. Ostres, però si és la cançó de l’anunci del Citroen picasso!! Al final de la classe li vaig preguntar com es deia l’autor de la cançó: Pink Martini. Tota encuriosida vaig aconseguir-ne els dos primers cds: Hang on a little tomato i Simpathique. Resulta que ja feia dies que ballàvem les seves cançons.
Pink Martini, és una banda Nord Americana, concretament d’Oregon, que es va formar al 1994 de la mà del pianista Thomas M. Lauderdale i de la vocalista China Forge. Juntament amb 11 músics de tot el món formats en els millors conservatoris internacionals, la banda ha aconseguit encisar amb una mescla personal de sons i músiques de diferents cultures. La banda crea cançons amb la combinació de ritmes llatins dels anys 40 i lounge dels 50. Per acabar d’arrodonir aquest còctel de notes, afegeix entre les seves partitures música clàssica i jazz.
Si considerem que la música és el llenguatge universal, Pink Martini ho ha aconseguit reflectir. El seu repertori de cançons no s’enquadra en cap idioma concret, sinó que en un mateix LP podem trobar cançons cantades en castellà, anglès, francès o italià.
A més a més d’exprimir al màxim aquesta imaginació tant particular, entre la seva discografia podem trobar cançons versionades com per exemple Amado Mío (Sympathique), tema original de la pel·lícula Hilda.
La banda es va donar a conèixer amb Sympathique al festival de Cannes de 1998. Des d’aquell dia que ha trepitjat incomptables escenaris del panorama internacional. Això si, si algú s’anima a anar-lo veure o marxa cap a EE.UU o es conforma amb escoltar les seves melodies fins que decideixin tornar a trepitjar Barcelona.

A dia d’avui ja ha posat a la venda ni més ni menys que tres cd’s, dels quals us recomenaré les millors cançons:
Sympathique 1997: Podem trobar cançons cim sympathiqué, la Soledad o Amado Mío.
Hang on a little Tomato 2004: Let’a never stop falling in love, Hang on a little tomato, Lilly i Una notte a Napoli.
Hey Eugene 2007: Encara no he tingut el plaer de poder-lo escoltar tot però la cançó que dona honor al tema la podeu trobar al youtube.
http://www.youtube.com/watch?v=9vf4X6WKPtk

Jo us deixo amb la meva preferida, això si a cd son 20 vegades millor, res a veure!!
LA SOLEDAD




CONSELL: passeu del vídeo i quedeu-vos amb la cançó.

La Dansa com a model integrador

ELS LATIN KINGS FAN CLASSES DE DANSA

Mentre a la resta de l’Estat Espanyol els latin kings s’han convertit en una organització violenta i il·legal, a Barcelona han aconseguit establir-se com a una associació cultural més. Per tal d’ajudar a l’immigració, que com ells han trepitjat Barcelona, han establert de forma gratuïta classes de dansa per a totes aquelles persones que vulguin aprendre a ballar modern amb influències del Hip Hop, salsa, merengue, regueton, funky i dansa contemporània. L’associació anomenada Reyes y Reinas latinos de Catalunya, des de que es legalitzà al 2006, ha dut a terme moltíssimes activitats culturals amb la finalitat d’aportar el seu gra de sorra a la multiculturalitat catalana.
A més a més, el taller té com a objectiu formar un grup estable de dansa pel col·lectiu i així poder participar en concerts o en d’altres activitats culturals que se celebrin a la ciutat comptal.
A dia d’avui, tots els tallers proposats per aquesta associació i amb l’ajuda de Fedelatina ha aconseguit reunir més de 180 persones cada setmana.


De les notícies publicades el passat dimecres, no en vaig trobar cap que em cridés l’atenció, així que he anat esperant a que en sortís alguna de millor, i això que heu llegit n’han estat els resultats.

Cometas en el cielo

COMETAS EN EL CIELO

En honor a una vella tradició afgana titula d’aquesta manera el seu últim llibre de Khaled Hosseini. Amb veu autobiogràfica però també fictícia Hosseini narra el que podria ser la vida d’un Afgà, Amir.
La història se situa a principis dels 70 a Kabul. Amir és un noi de classe alta gràcies a l’herència del seu avi i la posició d’honor i poder del seu pare. La seva vida és perfecte, viu en una casa amb jardí i piscina i va a l’escola. Una visió un xic diferent a la que podriem tenir d’aquest país Asiàtic. Juntament amb ell viuen també dos criats, amics de la família. El petit, Hassan, d’ètnia diferent l’ha considerat tota la vida com el seu germà. Els problemes comencen quan se sent eclipsat per Hassan i comença a considerar que el seu pare no l’estima. De fet el seu pare el titlla contínuament de covard. Al 75 succeeix l’esdeveniment que canviarà per sempre la relació amb els criats.
Més endavant i com a conseqüència de l’invasió russa es veuen obligats a desplaçar-se als EEUU. Allà troba l’amor de la seva vida, una noia Afgana i filla d’un coronel.
Quant tot semblava anar bé rep una trucada. Un antic amic i assessor de la família li demana que torni a Afganistant, sota el pretext que “té la solució perquè torni a ser bo, perquè netegi la seva consciència”. Ell accepta.

Cometas en el cielo posa de manifest la misèria del cor humà i també la seva grandesa. No us puc explicar més perquè seria desevelar la infinitat de secrets i de riquesa que envolta aquesta lectura. Sincerament és un llibre que enganxa.

La Pel·lícula.
Sota la direcció de Marc Forster neix la pel·lícula, actualment en poques cartelleres. Per desgràcia no és tan rica com el llibre però si molt fidel.Hi ha molts trams que no s’entendrien sense prèvia lectura, però a la vegada té quelcom molt positiu i és que fuig de l’espectacularitat tant típica dels EEUU. És un drama però que et fa plorar per circumstàncies que poden ser reals i que són més pròpies del pensament humà que de la realitat d’una guerra.

Recomano per sobre de tot el llibre. Realment quan llegeixes la primera línia, ja no pots parar.

En aquest link podeu trobar el trailer de la pel·lícula. Emociona per si sola.

http://www.youtube.com/watch?v=8IDO18mVqPo

Bollywood

El Bollywood s'està convertint en un fenomen de masses cada vegada més potent a occident. Però què és ben bé? Si agafem la definició principal, són totes aquelles pel·lícules creades per la infústria Índia de Mumbai. Hem de tenir en compte, però que el cinema d'allà no té res a veure amb el nostre, tot i ser una imitació a la índia del de hollywood. Les pel·lícules duren més de tres hores i el públic interrelaciona amb elles, és a dir crida, aplaudeix i fins i tot balla. El bollywood incorpora molta part de musical és per això que s'ha convertit en un mixt de danses completament diferent. Per una banda trobem les tradicionals del seu país d'origen com ara el Bhangra ( dansa de celebració de la primavera) o el Kharat ( dansa mim), o danses més de caràcter occidental com el jazz, el hip hop, el funky, el clàssic o fins i tot els passos de Travolta a Grease o Pulp Fiction.

Diuen que el bollywood serveix per perdre tensió, per passar-ho bé, que és una dansa divertida, per compartir.

Per comprovar-ho em vaig apuntar a una classe de bollywood impartida pel protagonista del The Bollywood Show, Deepak Rawat. L'experiència fou positiva perquè mai havia realitzat un tipus de dansa així, però personalment no em va agradar potser perquè no vaig aconseguir captar el missatge que era passar-ho bé amb passos un tant diferents als que aquí tenim assumits i que fins i tot en algun moment s'aporoximen al ridícul.

Aqui us deixo amb algunes fotos i un vídeo on apareix la coreografia que vam aprendre. us deixo el link del you tube perquè no el sé posar aqui:

http://www.youtube.com/watch?v=MiB_twmh_Ek El títol és Say shava shava

Desfilada solidària per Ared

Ahir per la tarda es va celebrar la XXVI desfilada solidària de la fundació per a la reinserció de les dones, Ared. Es tracta d'una fundació que té com a objectiu principal reinsertar en la societat aquelles dones procedents de règims penitenciaris i de serveis socials instruint-les en activitats com ara el disseny de moda, la cuina o l'artesania.

Tots els participants d'aquesta celebració ho van fer sense ànim de lucre, començant per l'escola Teresiana de Barcelona, qui va cedir l'espai, la model Judit Mascó i la periodista Sílvia Tarragona, les quals van presentar l'acte i les models (opitions by Francina) i els nens de l'escola i alguns fills d'aquestes dones tutelades per l'estat.

Els vesitits que es van lluir eren força agosarats i a la vegada elegants. Cal destacar, però els quatre vestits estrella els quals eren pintats a mà per elles.

Crec personalment que el missatge es força entenedor, tal com va anunciar la presidenta de la fundació María Teresa Rodríguez García, "l'objectiu és sensibilitzar a les institucions i al conjunt de la societat sobre la realitat de l'exclusió social", a més a més d'ajudar a la dona a seguir endavant.

Des de la meva perspectiva aquestes activitats socials-culturals resulten molt beneficiones, especialment a nivell cultural i solidari, a la vegada que plantejen problemes socials dels quals potser no en som tan conscients.

Aquí us deixo el link per si voleu més informació:

http://www.fundacioared.org/

Benvinguts

Benviguts tots al meu blog.

La veritat és que mai m'havia plantejat escriure un blog i no sé tampoc ben bé com funciona, així que m'hauré d'anar familiaritzant xD.

M'agraderia enfocar els meus escrits a les meves principals passions que són la dansa i el teatre, sense deixar de banda el cinema, la música i la resta d'arts que no són escèniques.

He elegit aquest títol perquè des de la meva perspectiva considero que per poder gaudir ballant i actuant cal alliberar-se de tot el pes que pot comportar la vida diaria i deixar-se portar pel sentiment i fins i tot per aquest nen que tots portem dins.

La meva premisa fonamental és que el límit de l'expressió és la vergonya.

Espero que el que vagi publicant sigui del vostre interès i us animi a participar de les activitats que proposo o fins i tot a entrar en el món de la "farandula".

Benvinguts i ànims!!