Avançar cap a la concòrdia

Posicionar-se idològicament en una Espanya tant crispada a nivell polític com en la que ens trobem a dia d’avui, resulta senzill sempre i quan ens ananem a un dels dos extrems nacionalistes. Aquests són precisament els punts en el quals Enric Juliana amb La España de los pingüinos no ha volgut arribar. D’origen català però amb residència a Madrid, el periodista i subdirector del rotatiu La Vanguardia, presenta un recull d’articles d’opinió orientats cap a la concòrdia nacional que van des de la bona situació econòmica per la qual passa Madrid, al que anomena “privilegi basc” i “cas català”; tot contextualitzat en l’estancament de l’unificació Europea.

Si hi ha quelcom destacable en la redacció de Juliana és aquesta caligrafia pròpia basada en la simplicitat i la ironia. El sarcasme és el seu principa aliat l. Es tracta d’un sarcasme contextualitzat i justificat pels fets històrics i polítics que s’han anat succeïnt des de la transició fins a dia d’avui, empenyent al lector a reflexionar i a llegir amb profunditat cada una de les línies que conformen el recull. Això si, com en tota obra d’aquestes característiques l’autor pretén aconseguir un objectiu propi: convèncer al lector sobre els avantatges del que ell anomena ser “pingüí”. Però, què és realment ser pingüí i d’on prové aquesta caracterització? Juliana en el seu pròleg explica que els pingüins són aquell 10% de ciutadans, que un cop finalitzada la guerra dels Balcans van decidir adoptar una nacionalitat Ioguslava en els seus documents d’identitat. Burlant-se de la famosa frase de José Maria Aznar i Acebes, sobre la balcanització de l’estat espanyol, com a conseqüència de la reiterada idea de “ se rompe España”, Juliana intenta explicar de forma desafortunada el perquè no es pot igualar un país amb l’altre. Diem desafortunada perquè l’autor considera pingüins a tots aquells que com ell, creuen que són simplement ciutadans capaços de compatibilitzar la identitat espanyola amb el sentiment de pertinença a qualsevol altre comunuitat dins del territori espanyol, ja sigui la gallega, la basca o la catalana. Fracàs que es posa de manifest en repetides ocacions pel volteig a dues idees concretes: la primera és que el mateix autor assegura que la concòrdia és possible, però que sentir-se arrelat en diferents regions és quelcom que “costa d’entendre des de Madrid”. La segona idea és que l’autor posa de manifest continues referències i anècdotes que per a persones que viuen a la perifèria del centre compliquen un posicionament neutre. Juliana garanteix que sé “pingüí” no és fàcil, ni tan sols per ell mateix, ja que amb valor posa damunt la taula tot un conjunt de dades que sovint el despisten sobre el seu posicionament inicial.
Marcat per dues nacionalitats diferents i resident a l’epicentre del poder, Juliana entrellaça els antecedents de les discrepàncies actuals iniciant-se en el café para todos i assenyalant com a crisi principal el pacte per la solidaritat que es va repartir en la mateixa època. Indirectament el lector pot evidenciar una posició de l’autor basada en l’economia. I és que Juliana posa de manifest el repartiment del pastís europeu que tant a beneficiat el país en les últimes dècades i en com l’ampliació de la Comunitat Europea el perjudica ocacionant, entre una massa dirigida pels líders dels diferents partits polítics, el resurgiment dels diferents sentiments de nacionalitat i adversaritat.
Les anàlogies, acompanyades d’una redacció clara i comprensiva, són un altre dels ingredients que utilitza el subdirector de La Vanguardia per acabar de traçar amb color neutre, un tant agosarat, en les 219 pàgines que conformen La España de los pingüinos. I és que Juliana no tem a les comparacions, així ho demostra amb l’aproximació de presidents, que han succeït al poder executiu amb una diferència de 30 anys i per tant amb una contextualització social completament diferent.

Es tracta doncs d’un llibre força complert on el lector no només podrà fer-se una idea general del tren de la democràcia sinó també conèixer una mica més a fons quina ha estat la història d’Espanya dels últims 30 anys des d’una perspectiva diferent. Una història que Juliana ha intentat explicar en el seu recull d’articles d’opinió el qual s’allunya de la pluralitat de les obres nacionalistes i amb posicions contràries a la concòrdia, que tant han envaït les llibreries en els darrers cinc anys.